Ella Fitzgerald - Cry my a river


Ella Fitzgerald, va néixer el 25 d'abril de 1917 en Newport New (Virginia) i musicalment va començar la seva marxa quan el 21 de novembre de 1934, animada per la seva mare, es presentà a concursar com ballarina en el cèlebre concurs "Amateur Night Show" que setmanalment organitzava el Theatre Apollo de Harlem. Quan li toca sortir a escena, paralitzada per la por, opta per posar-se a cantar. Tots els presents van quedar entusiasmats per aquesta jove de 16 anys que canta amb naturalitat, frescor, i a més amb un sentit del ritme envejable. La seva actuació és un autèntic triomf, es duu el primer premi i té la sort que entre els presents aquella nit en el Apollo, estava l'arreglista i saxofonista alt, Benny Carter.
Impressionat per aquella nena, Carter intenta convèncer primer a Benny Goodman, i després a Fletcher Henderson, perquè la contractin en la seva orquestra. Per fi, és el "geperut", Chick Web, qui es decideix a contractar-la. A partir d'aquí, Ella Fitzgerald, es va convertir en la cantant habitual de la gran orquestra de Chick Web. A la mort d'aquell, Ella Fitzgerald va decidir quedar-se en l'orquestra i a partir de llavors, aquella bigband, es va denominar, "La gran orquestra d'Ella Fitzgerald". En 1942, cansada del treball que suposava dirigir l'orquestra i cantar diàriament, dissol la formació.
El seu camí es creua amb Louis Armstrong, amb qui gravarà uns discos memorables, i d'on aprèn el difícil art del "scat", deixant mostres imperibles d'aquest art en temes com: "Lady Be Good", "How High The Moon" o la seva primera versió de "Flying Home". A partir de 1949, entra en contacte amb Norman Granz, un empresari amant del jazz i que organitza per tot el món les famoses gires conegudes com el "J.A.T.P". Amb la "Jazz At The Philharmonic", actua amb els més grans instrumentistes del jazz en tot el món i assoleix que tota la crítica li reconegui amb el títol que ja sempre li va acompanyar: "First Lady Of Song" (Primera Dama de la cançó). Signa en 1956, un contracte amb Verve que la farà encara més popular si cap.
Les seves trobades amb músics de jazz, van donar lloc a discos i enregistraments memorables. Les col·laboracions d'Ella Fitzgerald, amb les orquestres de Duke Ellington, o Count Basie, els tres discos que va gravar amb Louis Armstrong, o els seus àlbums amb Oscar Peterson, Tommy Flanagan, o Jimmy Rowles, acompanyada pel seu trio habitual, són autèntiques obres d'art. Però sense cap dubte, el llegat musical d'Ella Fitzgerald, està contingut en els discos titulats genèricament "Song Books"
Els "Song Books" d'Ella Fitzgerald, van ser gravats al llarg de vuit fructífers anys. Els llibres de música, van ser dedicats a: Cole Porter (1956); Rodgers & Hart (1956); Duke Ellington (1957); Irving Berlin (1958); els germans, Gershwin (1959); Harold Arlen (1961); Jerome Kern (1963) i Johnny Mercer (1964).
Ella Fitzgerald va visitar Espanya diverses vegades. L'última d'elles va ser a l'estiu de 1983 durant els festivals de jazz de Vitòria i de Palma de Mallorca respectivament i de nou acompanyada pel seu trio amb el guitarrista, Joe Pass de convidat, va oferir un repertori curosament escollit i manejat amb la perícia d'una cantant de seixanta-sis anys d'edat. En tota la història del jazz, no ha existit una vocalista femenina que hagi pogut exhibir un "full de serveis" com la d'Ella Fitzgerald. Cantant insuperable de bigband, es troba igualment bé en un context musical més reduït, en directe o en petits clubs, en trio amb el clàssic format de piano, contrabajo i bateria i ser a més la millor intèrpret de standars, balades, blues, cançons infantils o fins i tot de bossa-nova.
Tots aquests moments màgics constitueixen un monument artístic del jazz vocal i formen part del llegat musical d'una de les més grans cantants de jazz, que sens dubte han donat la història. El propi, Duke Ellington, en el seu majestuós "Portrait of Ella Fitzgerald" retrat musical de la cantant, va titular un d'ells amb dues paraules que defineixen perfectament l'art d'aquesta dona excepcional: "....Ella Fitzgerald està més enllà de qualsevol categoria".
Ella Fitzgerald, va morir el 15 de juny de 1996. La seva mort, a pesar de ser esperada després d'una llarga malaltia, va deixar al món del jazz paralitzat i commogut. Amb la seva desaparició física, s'anava una cantant de jazz inigualable. Mai ningú va superar a Ella, en un escenari, ni haurà mai, una cantant de jazz que canti el "scat" com ella. La seva música, la seva veu, la seva vitalitat, i la seva capacitat per a cantar swing, romandran eternament entre nosaltres.